Xerrada “l’estrès a la infància”

Dins el conveni de col·laboració que es va establir entre l’Ampaebm i la faPaC delegació Lleida, sobre unes xerrades que ens oferien de forma totalment gratuïta, dins el marc de l’escola de pares i mares, i o, persones que vulguin aprofundir més en temes de caire social i familiar.

El propassat dia 31 de gener de 2006 es va dur a terme la 1a xerrada, a la Sala Jaume Magre de l’IME.

L’estrès a la infància, segons paraules de la llicenciada Tonyi Castillo, és un estat de tensió, angoixa, que viuen i experimentes els nostres fills/es sense exepció, l’única diferència és el grau d’afectació.

Els nostres infants, tenen estrès?

Sí. Inevitablement. Senten angoixa, por:
-per no assolir correctament alguns aprenentatgesex. control d’esfínters, essent conscients de la mateixa falta; duen a terme una conducta inapropiada,
-per sensació d’amenaça per part dels iguals, o bé d’algun superior
-per transmissió involuntària de l’estrès dels pares/mares als nostres fills/es bé sigui per l’excès de treball, bé per mancances en l’economia familiar.

En els infants d’1 a 3 anys, i dins el marc de l’escolarització, són possibles les següents causes d’estrès:

a)La sensació que rep l’infant quant el deixen sol a l’escola bressol

b)La por a la no superació del control d’enfínters, o bé, cometre errors visibles i sense possible rectificació a posteriori

c)La por, sentiment terrible, angoixa fatal, ex. quan un infant es perd, o bé, no troba la referència familiar immediata

d)Les agressions que provenen d’alguna altra persona

e)La ridiculització per part d’una altra persona, per una actitud, o activitat duta a terme estigui o no ben resolta

f)La ubicació, dins d’un entorn desconegut, encara que sigui per necessitat, ex: que l’infant estigui ingressat en un centre hospitalari per algun tipus d’afecció.

Si partim de la base, que les situacions d’estrès són inevitables, tant se val siguin provocades per algú altre, com per nosaltres mateixos, s’estableix com a norma bàsica per a poder-les superar, el fet d’haver-les viscudes i aprendre estratègies per a poder-les encaixar positivament.

Totes les situacions d’estrès són importants, l’ansietat és viscuda per les persones com una pèrdua de l’autoestima. Els educadors i els pares han de respectar les sensacions dels nostres infants, i en cap moment trivialitzar-les.

Els pares hem d’oferir estratègies i diàleg, perquè els nostres fills/es puguin assolir i continuar amb la seva escala evolutiva, d’una forma positiva, educativa i constructiva. Mai com una amenaça a la pròpia vida, ni com una culpa. La base del creixement personal d’una persona està proporcionalment lligada a la seva afectació en l’autoestima.

Els mecanismes de defensa de les persones davant de situacions d’estrès/ansietat són:

a) La negació. Negar la evidència, Fer-se l’innocent de qualsevol culpabilitat.

b) La evasió. No sentir-se culpable de les actituds incorrectes. Evitar l’ansietat i no assumir la culpabilitat.

c) La projecció de la culpabilitat. Acusar els altres de les actituds incorrectes, i anar de víctimes. Tant pot ser projeccions de culpabilitat a persones com a objectes, el important és culpabilitzar els altres.

Els educadors/es i els pares/mares hem de potenciar per poder superar sentiments d’ansietat: - Ensenyar a enfrentar-se a les situacions que no ens agraden.

- Ensenyar estratègies per superar els inconvenients de viure en societat.

- Ensenyar a afrontar les situacions, pedagògicament, constructivament.

- Desestimar ser un “superprotector” de les ansietats dels infants, perquè eviten l’adquisició dels aprenentatges i de les estratègies.

- Desestimar posar en negociació l’estimació per fomentar els aprenentatges. Ex: si nos fas bé aquesta activitat, o comportament, els pares no t’estimaran.

- Desestimar el càstig, si aquest no va en sentit pedagògic. El càstig ha d’anar de la mà d’alguna pauta i ordre en el comportament i a més més, d’un diàleg constructiu.

- Derivar les conductes, perquè aquestes siguin gratificants.

- Desestimar provocar tensions innecessàries.

El darrer que hem de perdre els pares/mares i educadors/es és la calma. I com a definició final, establim que la construcció de la personalitat va proporcionalment lligada a la seva superació i a la utilització d’estratègies que permetin afrontar les situacions de risc amb estabilitat emocional i que alhora ens ajudin en positiu, a millorar i a treballar per nosaltres mateixos, sense caure en l’esgotament emocional.