En el Dia Internacional de la Infància (20 novembre) són moltes les propostes que es fan a tot el món per reduir els greus problemes que afecten aquesta part de la societat. Victòria Gómez, del Col·legi de Pedagogs de Catalunya, analitza en aquest article alguns dels aspectes que segons ella es podrien millorar per avançar en el seu imprescindible benestar.
A càrrec Victòria Gómez
Vocal del Col·legi de Pedagogs de Catalunya
El benestar de l’infant
Amb motiu del Dia Internacional de la Infància i davant tots els esdeveniments preparats, rellegia la Declaració dels Drets dels Infants (Nacions Unides, 1959) en el seu principi número VI que diu:
“L’infant, per al desenvolupament ple i harmoniós de la seva personalitat, necessita amor i comprensió. Sempre que sigui possible, haurà de créixer a l’emparança i sota la responsabilitat dels seus pares, i , en qualsevol cas, en un ambient d’afecte i de seguretat moral i material…”
I és que és així, ens agradi o no, els pares som els primers educadors dels nostres fills, i com es desprèn de l’anterior principi, segurament els millrs pares per als nostres fills, cadascú els seus. Però també és ben veritat que els fills no són només nostres sinó que són també fills del carrer, de l’ambient que els envoltas, del temps… i de tantes altres coses, però, això só, sempre seguint un ordre que no és pas aleatori, la responsabilitat va de pares, família extensa, passant per l’escola, barri, fins als mitjans de comunicació que envolten l’infant.
Plantejant la qüestió des de la cronologia vital, el primer moment per començar a educar els fills és des del moment en què es dispara l’alarma i comencem a barrinar “estem embarassats ?“. A partir d’aquest moment s’obre un món de decisions a prendre, perquè si és cert el principi que la família, pare i mare, és el principal espai per a la criança dels infants, no és menys cert que l’arribada d’una “personeta” suposa canvis importants en l’organització no només personal sinó també familiar. En primer lloc, suposa haver de reestructurar horaris, ritmes, rutnies, per garantir la cura i el benestar primer de la mare i després de la criatura. Tot sense deixar de pensar que la família funciona per principi de gratuïtat, és a dir, em fa feliç el fet de veure’t feliç, no podem oblidar que la família és l’únic lloc on s’estima la persona pel que és i tal com és, no cal demostrar quant vals o que estupenda ets, per això és el lloc més idoni per néixer, desenvolupar-se i créixer.
Els primers anys de vida de l’infant són claus en el seu desenvolupament. És un període de dependència tant materna com paterna on la nutrició afectiva és tan important com l’aliment. Les carícies, la veu, les cançons, el bany, el joc, uns braços forts que el passegen i enlairen donen seguretat i harmonia a l’infant, sap que algú es preocupa constantment d’ell.
Més endavant l’infant entra en l’època dels perquès, ho qüestiona tot, però també apareixen les rivalitats, les gelosies, enveges i desobidiències, i això és un bon senyal. S’inicia el joc de posar a prova els nivells de paciència, tilerància i serenitat dels pares. És el moment de posar límits, comença l’època del raonament. Comencem posant límits molt concret, “no ho toquis, et pots fer mal”, « no pugis, pots caure ». Posar límits als nostres fills no és un drama, és més, per a ells és una necessitat malgrat que en molts moments per a nosaltres sigui una incomoditat que si no superem es girarà contra nosaltres amb un fill tirà, irascible, intolerant i segurament exigent amb desmesura.
Amb el fet de posar límits arriba també el moment del càstig. Considerem el càstig inherent al fet educatiu, un càstig merescut i plantejat de de la major serenitat possible. Aquest, por ser efectiu, ha d’ésser imposat immediatament a la transgressió de la norma i per la persona amb qui està l’infant. És necessari que l’infant sàpiga que l’autoritat l’ostenten tots dos, és millor “equivorcar-se junts, que encertar per separat”.
L’escola: calaix de sastre.
Arriba el moment d’escolaritzar l’infant. L’elecció de l’escola ha de ser meditada, hem de valorar pros i contres. És quelcom més complex que triar la més propera a casa o a la feina. Hem de preguntar-nos pel projecte educatiu i pels valors que regnen en la institució abans de decidir-nos i sobretot, un cop desidits, donar marge de confiança als seus professionals perquè facin la feina per a la qual han estat formats. Siguem honestos i reconeguem que l’escola no pot assumir totes les mancances que el grup familiar presenta en l’educació dels infants. No ens prosicionem activament a favor dels arguments dels nostres fills com a nroma, valorem cada cas. Els hem d’ajudar a reconèixer el seu grau de reesponsabilitat, a posar si cal propòsit d’esmena i a complir la sanció si és que n’hi ha, és el joc social! Els preparem per al futur!
Altres agents.
Altres agents entren en joc també en l’educació dels infants. No podem oblidar les noves tecnologies –videojocs, internet, ordinadors, mòbils...- i els mitjuans de comunicació. Sabem quin joc comprar er a la nova Play ? No heu tingut mai la sensació que de la tel ens proposen uns models de vida que sovint es contraposen amb els valors que nosaltres volem fer arrelar en els nostres infants?
De tot aquest garbuix d’idees es constata una vegada més que educar és un art i els artistes continuen essent els pares, que són els primers responsalbes de l’educació dels seus fills i, per tant, artistes amb copyright perquè cada persona és única i irrepetible.
Publicat al diari Segre, 23 novembre de 2006.
